Arquitectura, disseny i modernitat: CHARLES GARNIER

Charles Garnier (6 novembre 1825-3 agosto 1898) va ser un arquitecte francès, possiblement més conegut com l'arquitecte del Palau Garnier i l'Òpera de Monte Carlo.

Jean-Louis Charles Garnier va nèixer el 6 de novembre de 1825, a París, França, al carrer Mouffetard. El seu pare era originari de Sarthe, i havia treballat com ferrer, carreter, i carrosser abans d'establir a París per treballar en un passeig en el negoci de lloguer de carros. Es va casar amb Felicia Colle, filla d'un capità de l'exèrcit francès.

Garnier va esdevenir un aprenent de Louis-Hippolyte Lebas, i va estudiar a l'École Royale des Beaux-Arts de París. Va obtenir el Primer Gran Premi de Roma el 1848, a l'edat de 23 anys. El tema del seu examen final es titulava: "Un conservatori d'Arts i Oficis, galeria avec d'exposicions pour les produits de l'industrie". Es va convertir en titular d'una pensió de l'Acadèmia deFrança a Roma, del 17 de gener fins el 31 de desembre de 1849. Va viatjar per Grècia, que li va proporcionar el tema de la seva presentació quart any, presentat al Saló de París el1853. Va visitar Grècia amb Edmond About i Constantinoble amb Théophile Gautier.Va treballar en el Temple de Afaia a Egina, on va insistir en policromia. Va ser nomenat, el 1874, membre de l'Institut de França, a la secció d'arquitectura de l'Académie des Beaux-Arts.

ECLECTICISME

L'eclecticisme és un enfocament conceptual que no se sosté rígidament a un únic paradigma o un conjunt de supòsits, sinó que es basa en múltiples teories, estils, o idees per obtenir coneixements complementaris en un tema, o s'aplica teories diferents en casos particulars.

De vegades pot semblar poc elegant o manca de senzillesa i eclèctics són de vegades criticats per la falta de coherència en el seu pensament. És, però, comú en molts camps d'estudi. Per exemple, la majoria dels psicòlegs accepten certs aspectes de conductisme , però no tracti d'utilitzar la teoria per explicar tots els aspectes del comportament humà. Una estadística pot utilitzar freqüentista tècniques en una ocasió i bayesià els d'un altre.

L'eclecticisme es va registrar per primera vegada que s'ha practicat per un grup d'antics grecs i romans els filòsofs que s'adjunta a cap sistema real, però seleccionats dels actuals creences filosòfiques aquelles doctrines que semblava més raonable per a ells. Fora d'aquest material recollit es construeix el nou sistema de la filosofia. El terme prové del grec "ἐκλεκτικός" ( eklektikos ), literalment "triar el millor" i que de "ἐκλεκτός" ( eklektos ), "elegit, seleccioneu". Ben conegut eclèctics en grec la filosofia van ser els estoics Paneci i Posidoni , i el nou acadèmic Carnéades i Filó de Larisa . Entre els romans , Ciceró era totalment eclèctic, ja que va unir els peripatètics , estoics , acadèmics i noves doctrines. més eclèctics es Varró i Sèneca .

L'eclecticisme terme s'utilitza per descriure la combinació en una sola obra d'elements de diferents estils històrics, principalment en l'arquitectura i, en conseqüència, en la decoració i belles arts. El terme és de vegades també lliurement aplicat a la varietat estilística general de l'arquitectura del segle 19 després de neo-classicisme.

L’ eclecticisme es caracteritza precisament pel fet que no era un estil en particular sinó una combinació d'una varietat d'influències en els recursos estètics de diferents èpoques i estils històrics.

ESTIL NAPOLEO III

Luis Napoleó Bonaparte (1808-1873) va ser emperador dels francesos des de l’any 1852 fins el 1870. De certa manera, el codi artístic de l’estilo de Napoleó, també anomenat segon imperi, es va col·locar a la Fira del 1844.

La decoració és el punt fort d’aquest període. Va ser abundant, utilitzant sempre materials d’exquisida qualitat, amb molts mobles i teles. En el segon Imperi els dissenyadors van agregar grans elements d’arquitectura interior. Els punts focals de les habitacions van ser les xemeneies, els miralls, els canelobres, els aplics i làmpades d’araña. Atlantes i les cariàtides eren símbols utilitzats i eren sinònims de luxe.

L’estilo de Napoleó III, també anomenat estil del Segon Imperi, es pot resumir en una paraula: la abundància, ja sigui de la inspiració, la profusió de materials i una gran quantitat de decoració, una mescla generosa d’estils del segle XVII i XVIII.

L’estil de Lluís XVI, l’estil de Maria Antonieta, va marcar una pauta per els dissenys d’interiors. Va inspirar el ressorgiment del cistell de flors i els arcs com a elements decoratius. En la carcassa de la fàbrica Antoine Kriger es van afegir mecanismes inspirats en els mobles del segle XVIII, com ara petites taules situades en els laterals i mobles lacats amb tons negres coberts per rams de flors.

Aquesta va ser la època de progrés de la industria, on van ser inventats per exemple, el coixí emplomallat, els mobles de ferro fos, entre molts altres. Va ser un període d’innovacions molt ampli, les noves màquines van permetre el fi i precís tall de la xapa, el procés de electrodeposició d’or va ser utilitzat en alguns bronzes i marbres, l’ús de la placa de plata va donar molta llibertat creativa i va donar accés als productes que fins llavors s’havien considerats exclusius per als més rics.

En general, l’estil de Napoleó III es va caracteritzar per les formes exuberants, una profusió de motius decoratius i un naturalisme en la representació de figures humanes.

La primera sala de “l’Académie” es va convertir en el “Salon des Artistes Français” i al final de l’Imperi “la Société Nationale des Beaux-Arts” va ser creada. L’any 1863 Napoleó III va acceptar la creació del Saló dels Rebutjats i durant aquest període París va patir una transformació sota el impuls del baró Haussmann. La quantitat d’edificis i apartaments de propietat de inversió van canviar l’arquitectura urbana i els arquitectes i decoradors es van poder expressar lliurement a través de la seva imaginació per satisfer el delit de la societat burgesa que va prendre el poder.

L'Òpera de París

Durant 1860, el Segon Imperi de Napoleó III es va iniciar un concurs, a la recerca d'un arquitecte per dissenyar els plans per a la nova casa, l'òpera finançat per l'estat. El teatre de l'òpera actual, situat a la Place de l'Opera, havia estat des d'abans de la Revolució, i va anar malament en necessitat de reparació.

Els sol·licitants se'ls va deixar un mes de marge per presentar les seves candidatures i entre tots els participants estava Garnier. El seu disseny va ser seleccionat entre 171 de les entrades d'altres, i aviat l'home de trenta-cinc anys d'edat i relativament desconegut va començar a treballar a l'edifici que amb el temps seria nomenat per ell, el Palau Garnier Opera House. El seu disseny es va considerar més singular, encara que la majoria va tenir dificultats per decidir exactament quin estil que estava intentant retratar. Quan se li va preguntar per l'emperadriu Eugènia, en l'estil de l'edifici que havia de fer, es diu que va respondre: "En el Napoleó III, senyora."
La construcció es va iniciar durant l'estiu de 1861, malgrat els contratemps que es retard per altres catorze anys. Durant la primera setmana d'excavació, un corrent subterrània va ser descoberta, el que fa el terreny massa inestable per a una fundació. Es van requerir vuit mesos perquè l'aigua fos bombada, tot i que va continuar la construcció gràcies a la doble paret de ciment i asfalt segellat de Garnier i fonamentació de formigó que resultar prou forta com per a resistir qualsevol possible fuita.
La derrota de l'exèrcit francès al Sudan pels prussians el 1870 va donar lloc a la final del Segon Imperi. Durant el setge de París i la Comuna de París el 1871, l'òpera inacabada va ser utilitzat com un magatzem per a les mercaderies, així com una presó militar.
L'òpera es va inaugurar finalment el 5 de febrer de 1875. Molts dels monarques més prestigiosos d'Europa van assistir a la cerimònia d'inauguració, entre ells el President de la nova República de França, el mariscal McMahon, el Lord Major de Londres, i el rei Alfons XII d'Espanya.
La gent que va entrar en l'enorme edifici, que abasta prop de 119.000 peus quadrats (11.100 m2), van ser en general impressionats per la seva grandària immens i una gran ornamentació.
Les obres de Garnier representen un estil neo-barroc d'inspiració popular durant el període de Belles Arts de França. Va ser influenciat pels estils dels artesans del Renaixement italià, com Palladio, Sanvasino i Michaelangelo, a causa de les seves moltes visites a Grècia i Roma durant la seva vida. També va ser un pioner de la bellesa arquitectònica, així com la funció, la seva òpera va ser construït en un marc de bigues de metall d'acer i de ferro, els quals li van permetre resistir amb èxit les incomptables tones de marbre i altres materials amuntegats sobre aquests sense trencar-se.

Després de completar la seva casa de l'Òpera, Garnier es va retirar a Itàlia, més específicament la ciutat de Bordighera, a la costa mediterrània, on va construir el palau Garnier de Vila, la seva residència privada, durant 1871. Contribuir diversos edificispúblics i privats d'aquesta ciutat fins a la seva mort als 72 anys a l'agost de 1898. Les seves altres contribucions arquitectòniques a França són de Niça ObservatoriAstronòmic, el Teatre Marigny, així com la Sala de Concert al Casino de Monte-Carlo a Mònaco.
Va ser enterrat al cementiri de Montparnasse a París.

ESTUDI DE L'ARQUITECTE

Aquest edifici va ser dissenyat per Charles Garnier l’any 1884 i construït a la ciutat de Bordighera, a Italia. Garnier el va utilitzar com a estudi propi durant els anys que va viure a Itàlia. Aparentment, el seu aspecte no ens recorda massa a les seves altres obres ja que aquest és un edifici més simple i funcional, és a dir, no està tan decorat com altres edificis com per exemple el Casino de Monte Carlo o el Palau Garnier ja que és una obra posterior i l’arquitecte va anar evolucionant.

Altres obres

Garnier va realitzar obres molt variades al llarg de la seva vida, a continuació apareixen uns quants exemples.

A França
Palais Garnier
Teatre Marigny (ex-Panorama de Marigny)
El cercle de la biblioteca, boulevard Saint-Germain
L'hôtel particulier rue du Docteur-Lancereaux (la "òpera maison")
Tomba de Jacques Offenbach, Cimetière de Montmartre (1880)
El Ateliers Berthier, al bulevard del mateix nom, en l'annex de l'Òpera i dels seus tallersde fabricació d'ornaments i emmagatzematge de vestuari i escenografia. Aquest edificiva ser la seva última realització.
El casino i els banys termals de Vittel
La Église de la Chapelle-en-Thiérache
L'Observatori Astronòmic de Niça (en col.laboració amb l'enginyer Gustave Eiffel)

l'Estranger
A Mònaco:
La Opera Oficial, l'òpera i el Grand Hôtel de Paris a Monte Carlo
A Bordighera, Itàlia:
La Église de Terrasanta
L'Escola Comunal, en l'actualitat l'Ajuntament de la ville
Bischoffsheim Vila (actualment Etelinda Vila)
Garnier Vila (1871)
Finca Studio